La risa.

Cosas que me hacen reir (se irá alargando la lista):

D) Escuchar la risa de un niño mientras mira unos dibujos animados en la tele.
X) Una persona que no para de estornudar en la biblioteca.
R) Un bebé riéndose.
W) Tonterías que pienso a altas horas de la noche.
G) Mi risa floja por las noches, hace que no pare de reirme.
P) Tomarle el pelo a la friskiviris mientras vamos en tren.
E) Escuchar de incógnito, a mi hermano o a mi padre mientras cantan super emocionados.
Q) Las cosquillas, tengo muchas.
K) La risa contagiosa.
A) Cuando estoy super nerviosa por algo, me entra una risa imparable.
Y) Las ocurrencias de mi abuela.

Ni siquiera me contestes, sólo mírame Señor.

Dies en els que visc en mi.

Farta de tot.

Ni t'imagines les ganes que tinc que s'acabi tot això i començar la meva nova etapa per fi. Ara mateix em sento estancada, com si no avancés, com si el final del túnel no arribés mai. Només hi ha foscor. I em fa sentir idiota, però, alhora, és contradictori, perquè no m'ho considero. Però em pregunto per què hi ha gent que, sent imbècil, se'n surt del tema i jo, sigui per la meva exigència o per por, no avanço. I sí, avui m'he llevat amb el peu esquerre i no tinc ganes de donar explicacions, tinc un dels meus dies tontos i bordes amb mi mateixa.

Tinc ganes de no pensar, quedar-me mirant els núvols i jugar a adivinar de què tenen forma. Era tan divertit quan en els nostres llargs viatges passava hores i hores mirant el cel. M'encantava i, ara, també.

Fa dies que penso en passar les vacances sola, llogar una habitació en quelcom indret mig perdut vora el mar. Passar l'estiu remullada a les aigües del mar, prendre el sol, llegir, escoltar música, no estar per ningú, desconectada de tot, silenci, passejar mentre la brisa del mar m'acarona. Anar de blanc tot el dia i caminar en la fresca de la nit. Estirar-me a la platja i mirar les estrelles.

Crec que m'estic convertint en una asocial li deia l'altre dia a la Flor de Lis, però només són temporades, perquè després ho penso i sé que em moriria sense estar en contacte amb la societat, tot i que, a vegades, vessa la pica i no vull saber res de ningú. Com ara.

Gemma Ruiz.

Deixa'm en pau.

Si us plau, deixa'm en pau.
No saps lo molt que detesto que em controlin la vida, me l'organitzin i em diguin el que haig de fer o deuria fer. No ho soporto.
L'únic que aconsegueixes és agoviar-me i fer tot el contrari del que et proposes fer. Sí, millor deixa'm en pau.
No em parlis, no em parlis quan em fartes, perquè en pots sortir escaldat/da.
Em treu de polleguera que ho facis una i altra vegada. Prou.
Saps que tinc molta paciència i que he estat aguantant innumerables vegades sempre callada, esperant que se't passi i dessisteixis de fer-ho infinits cops. Però dir-me el que haig de fer s'ha convertit en el teu passatemps preferit. Però hauries de saber que no serveix per res. Has topat amb una persona que viu massa a la seva, que és difícil canviar la seva filosofia de viure i que l'importa poc el que pensin d'ella. I és precissament perquè sóc una persona lliure i que viu per la llibertat que m'enrabia que quelcom vulgui posar-me murs per no expressar el meu ser com em doni la gana.
I en aquest àmbit, amb l'edat que tinc, no seràs tu la primera persona que comenci a endressar la meva vida. Deixa-la com està, perquè així és i així he viscut sempre. Com vols ficar-te a dir-me res en un espai en el que ni els meus propis pares s'hi han inmiscuït? Només m'importa a mi, ningú n'hi ha de fer res, a no ser que jo li ho permeti.
Saps que amb això lo únic que aconsegueixes és que jo cada cop em tanqui més? I tingui cada vegada menys ganes d'explicar-te res? A partir d'ara de xerraire passo a ser muda i saps que és ben difícil, perquè xerro pels colzes. Les nostres converses seran monòlegs i com moltes vegades no se t'ocurreix què dir-me si no et dono l'empenta, es convertiran en concursos d'aguntar més temps en silenci.
Deixa'm, deixa'm en pau, vull estar sola.

Gemma Ruiz.

Desafinada.

Love's Divine

.

Vora el mar.

Vagabundejant

Fa dies que me n'adono que al carrer hi ha molta més gent vagabundejant. La majoria són homes sols de més de 50 anys o 60 anys, però que han estats envellits per unes condicions nefastes de vida i per la poca higiene que poden mantindre.

Molts d'ells, quan me'ls trobo estan arreplegant les quatre coses per menjar, per tapar-se... que troben a les escombraries.

Fa unes setmanes mentre estudiava a la biblioteca mirava pels finestrals i observava la gent que passava pel carrer (em puc quedar embelessada contemplant el pas de les persones). De cop i volta, a la dreta del meu camp visual van aparèixer un nen i un pare molt jove. El nen tindria uns 4 anys no gaire més. Tot d'una, el pare va apretar la palanca per obrir un contenidor i va ficar-hi la meitat del seu cos, mentre el nen jugava trepitjant amb feblesa la palanca. Quan va sortir del contenidor duïa a la seva mà una bosa plena de pans de diferents tipus: baguettes, xapates, etc...

Al poc d'estar escarbant a la bossa, va arribar una dona (que més aviat seria una noia) embarassada, amb una nena feta un espagueti, mentre empenyia un cotxet amb un altre nen a dins. La mare va agafar la bossa de pans i va seguint seleccionant, apartava els pans que havien caigut al terra. Quan trobava un bastonet de pa se'l donava als seus fills perquè anessin menjant alguna cosa.

Vaig voler baixar corrents per dir-los-hi que els hi pagava la compra de menjar que volguessin, però vaig adonar-me que no portava res, em vaig sentir tant impotent.

Veure aquest tipus de coses m'empipa, m'empipa molt perquè, a més a més, hi havia gent que passava pel costat i no feia res, no s'oferien a ajudar-los amb res. Però el que més m'enfada és que la societat permeti que existeixin aquestes injústicies.

Tenint en compte la situació actual de crisi, no es podria permetre que hi hagués gent que cobrés més de 2000 euros mentre hi hagi gent que està en aquestes situacions. Perquè considero que amb 2000 euros es pot viure molt bé i tot el que superi això, són comoditats que ens hem apropiat com a necessitats. Si es portés això a terme, la crisi s'acabaria ràpid. Però altra vegada, apareix l'egoïsme humà de lo que és de cadascú que no li ho toquin. És lamentable.

Gemma Ruiz.

Levítico 23:22. Cuando seguéis la mies de vuestra tierra, no segaréis hasta el último rincón de ella, ni espigarás tu siega; para el pobre y para el extranjero la dejarás. Yo, Jehová, vuestro Dios.

Proverbios 31:20. Alarga su mano al pobre; extiende sus manos al menesteroso.

Mateo 19:21. Jesús le dijo: --Si quieres ser perfecto, anda, vende lo que tienes y dalo a los pobres, y tendrás tesoro en el cielo; y ven, sígueme.