Pèrdua

Donar importància a algú que no te'n té, és una pèrdua de temps.
Dedicar temps en algú a qui no l'importa dedicar-te'n, és no saber valorar el temps.
Estimar a algú que no t'estima, és malgastar la vida.

Gemma Ruiz.

Dia retrògrad

És curiós pensar que la vida que vius ara, potser no és com l'havies imaginat.

Algunes vegades, poques i només els dies peculiars o quan menys convenient és; caic en un somni d'imatges i records. M'agrada recordar com de petita, a la part de sota del taulell de fer feina del papa, quan el tenia desplegat amb els meus germans ens hi ficàvam per sota i jo em quedava, asseguda a terra, llegint els pensaments i poesies que el meu pare hi escrivia quan no ens adonàvam. Tot i que, quan l'havia plegat, quedaven a la vista dels ulls i també m'hi parava a llegir-los en el moment de sortir de casa. Allà hi té un escrit per a mi. M'enrecordo que quan vaig descobrir que era per a mi, em vaig posar molt contenta. No sabia què significàven algunes paraules i, vaig anar preguntant-li al pare totes elles per poder comprendre bé el que ell m'havia escrit.

També m'enrecordo dels mil i un papers que sempre hi ha per tota la casa. Papers de llibretes amb alguna propaganda, papers de tovallons d'algun cafè... qualsevol lloc era i és aprofitat pel meu pare per escriure-hi pensaments o dibuixar-hi quelcom (encara ho fa, però menys).

Però també hi havia altres papers. Normalment eren fulls de quadres o blancs, en els que hi havia poesies, narracions o cartes. Aquests eren de la meva mare. Ella i el pare, una vegada, em van fer un conte. La mare el va escriure i el pare el va il·lustrar. També, recordo que m'agradava anar al llit dels pares i abans que pujés el meu pare a dormir, quedar-me dormida escoltant com la meva mare em llegia en alt el llibre que en aquell moment ella estava llegint o alguna història de la Bíblia. Després, al meu pare li tocava portar-me al meu llit. A vegades, tot i que no estava dormida, em feia la dormida, només perquè em portés en braços fins el meu llit.

Podria ser que això influís en imaginar-me la vida de gran, de manera diferent a la vida que visc ara que sóc "gran".

I, a vegades i, només a vegades, et trobo a faltar.

Gemma Ruiz.

Dones del Renaixement.

Des d'ahir a la nit, estic enfadada. Potser no tant amb algú, però pot ser sí amb una actitud o comportament grupal.

Espero, mitjançant la fantasia, no deixar-me massa volar per l'enuig? empipament?

Vet aquí una vegada unes noies que vivien a l'època del Renaixement. Des que eren petites, eren educades en les bones maneres en: la moral, l'ètica, els comportaments en societat, la justícia, pensar críticament, parlar amb bellesa en els moments complicats, ser honrades amb els altres i amb sí mateixes, autovalorarse en la justa mesura i saber esperar (en diferents aspectes).

Aquestes petites, es van convertir en dones que sabien de tot una mica. Eren la perfecta muller que qualsevol home que tingui la seva vista submergida en l'Amor desitjaria.

Però, tot d'una, el Barroc arribà. Les ments dels homes es van trastocar i només es fixaven en dones vulgars, lluny de les dones del Renaixement. Dones que, a diferència de les del Renaixement, no tenien la seva mirada immersa en l'Amor.

Les dones del Renaixement es quedaren sorpreses, perquè havien esperat desposar-se tota la vida amb un cavaller de l'Amor; però, ara, aquests cavallers no les volien. Semblava que tinguessin els ulls embenats.

Les dones del Renaixement (i els homes que ara no sabien veure), sabien que un amor entre una dona del Barroc i un home del Renaixement no acabaria mai bé. Estava condemnat a la desgràcia. Però tot i així, els homes seguien volent aquelles dones vulgars, preses de la mala vida (sexe, alcohol i altres addiccions que trastoquen l'ànima i deixen l'ésser humà en un profund desconsol, buits).

Les dones del Renaixement, es van sentir impotents i, a vegades, descoratjades (doncs elles, no podien competir en els plaers vanals amb les dones del Barroc).

Uns quants anys després, els homes del Renaixement, presos del deliri d'haver-se rendit a les baixes passions, van entendre lo imbècils que havien estat per deixar perdre's per aquelles dones vulgars, per deixar passar l'oportunitat de desposar-se amb una dona perfecta per a ells. Van deixar de banda qualsevol sentiment (com autocàstig) i en ells només va regnar la raó. Així es convertiren en homes de la Il·lustració.

Gemma Ruiz.

Les mala passades del cor.

You say that you love rain, but you open your umbrella when it rains.
You say that you love the sun, but you find a shadow spot when the sun shines.
You say that you love the wind, but you close your windows when wind blows.
This is why I am afraid, you say that you love me too.

William Shakespeare.

Si je n'avais pas le cœur, les choses seraient plus faciles.

Gemma Ruiz.