És curiós pensar que la vida que vius ara, potser no és com l'havies imaginat.
Algunes vegades, poques i només els dies peculiars o quan menys convenient és; caic en un somni d'imatges i records. M'agrada recordar com de petita, a la part de sota del taulell de fer feina del papa, quan el tenia desplegat amb els meus germans ens hi ficàvam per sota i jo em quedava, asseguda a terra, llegint els pensaments i poesies que el meu pare hi escrivia quan no ens adonàvam. Tot i que, quan l'havia plegat, quedaven a la vista dels ulls i també m'hi parava a llegir-los en el moment de sortir de casa. Allà hi té un escrit per a mi. M'enrecordo que quan vaig descobrir que era per a mi, em vaig posar molt contenta. No sabia què significàven algunes paraules i, vaig anar preguntant-li al pare totes elles per poder comprendre bé el que ell m'havia escrit.
També m'enrecordo dels mil i un papers que sempre hi ha per tota la casa. Papers de llibretes amb alguna propaganda, papers de tovallons d'algun cafè... qualsevol lloc era i és aprofitat pel meu pare per escriure-hi pensaments o dibuixar-hi quelcom (encara ho fa, però menys).
Però també hi havia altres papers. Normalment eren fulls de quadres o blancs, en els que hi havia poesies, narracions o cartes. Aquests eren de la meva mare. Ella i el pare, una vegada, em van fer un conte. La mare el va escriure i el pare el va il·lustrar. També, recordo que m'agradava anar al llit dels pares i abans que pujés el meu pare a dormir, quedar-me dormida escoltant com la meva mare em llegia en alt el llibre que en aquell moment ella estava llegint o alguna història de la Bíblia. Després, al meu pare li tocava portar-me al meu llit. A vegades, tot i que no estava dormida, em feia la dormida, només perquè em portés en braços fins el meu llit.
Podria ser que això influís en imaginar-me la vida de gran, de manera diferent a la vida que visc ara que sóc "gran".
I, a vegades i, només a vegades, et trobo a faltar.
Gemma Ruiz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada